Gran assistència a la conferència “Què vol aprendre el cervell dels infants i adolescents?”

Entre altres coses, ens va explicar, que no s’han de limitar les hores de plàstica, música i educació física, perquè són precisament els aprenentatges més transversals que hi ha. Especialment a la primària, la resta d’assignatures haurien de construir-se damunt de la música, la plàstica i l’educació física. L’educació física, per exemple, exigeix coordinació de moviments i a seqüenciar-los. La part del cervell que aprèn a seqüenciar és exactament la mateixa que després ens permet seqüenciar qualsevol activitat de la nostra vida. Saber que primer hem de fer una cosa i després una altra i que al revés no funciona. Per tant, a través de l’exercici físic estem entrenant parts del cervell que seran crucials per llegir, per sumar, per qualsevol altra activitat intel·lectual. No només això, l’exercici físic fa que les neurones del nostre cervell puguin establir més fàcilment connexions entre elles. Fer exercici fa possible que després s’aprengui qualsevol altra cosa amb molta més facilitat que si no s’ha fet exercici físic.

El mateix podria dir de la música. La música és una gimnàstica cerebral. És de les poques activitats que activen tot el cervell simultàniament. Més que resoldre una multiplicació. Hi hauria d’haver música a tots els nivells, no només escoltar música, sinó tocar música, un instrument o el que sigui. I el mateix amb la plàstica. Tant la música com la plàstica apel·len directament a les emocions de la persona, i les emocions són crucials en qualsevol aprenentatge que les dugui associades, el cervell ho interpreta com: “És important per sobreviure. Ho haig de recordar bé per si torna a passar una cosa semblant, saber què haig de fer”. Per això el cervell emmagatzema molt bé qualsevol aprenentatge que dugui emocions. I la resta, com que no és important per sobreviure, per què gastar neurones recordant-ho?”

Per tant, hauria de ser al revés, dissenyar el currículum al voltant d’això i després afegir-hi la resta.

Moltes gràcies David per explicar-nos que els jocs de sempre, dels que molts dels assistents han jugat en la seva infantesa, haurien de ser la base de l’aprenentatge dels infants.